Capgirar, com no, l’agulla del Triumvirat
com el fugitiu freqüenta la frontera;
no adoptem l’Adonis tan ben minoritzat
o ve ensems martingala amb estupidesa.
De tul impregnaríem l’egregi glaciar
si l’argila abastés la nota postrera,
però al nou romàntic esvoranc fustigat
ja no es musica el desconcert amb sordera.
Que es jubile l’irremissible i insinuant
opi que al lliure arbitri grimpa en vigília;
¡garanties, garbí, escatir el Daurat!
Ara el rellotge remet a independència,
l’atàvic badall que embena nostra ciutat:
¡exasperem, indignats, salvem l'herència!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada