Deixem aclarir pel
temps els dubtes. La fortuna condueix al port barques sense pilot.
"La Rebelión Oscura", de Alejandro S. Oltra
dimarts, 8 de maig del 2012
Alex Oltra, "Eco del abismo"
Tengo un abismo
dentro de mí,
no sé si tirarme
o si taparlo.
Miro y miro
y no hay puente aparente.
Pregunto al eco si me tiro:
-¿Me tiro?
-..Me tiro..
Zoquete el eco de mi interior;
aconseja sin gran opción.
Vuelvo a hacer pregunta
a la necia voz de mi corazón:
-¿Hay alguien ahí?
-..Hay alguien ahí..
-¿Entonces por qué no se muestra,
maldito amigo sin distinción?
¿Es porque poco caso hago
escasa vez que grita de mi interior,
o es porque soy hombre sin oído
cuando le habla su propia voz?
-…es porque soy hombre sin oído
cuando le habla su propia voz.
Alex Oltra, "La bici"
La lluita de l’amor no és individual.
La lluita per l’amor, pot ser un vici.
Perquè l’amor és... un mitjà de transport.
Perquè l’amor és, més bé, una bici.
Tanmateix, si li falta una roda,
ix-te’n de la partida,
car per molt bona que siga l’altra roda,
la bici no anirà en la vida.
dimarts, 1 de maig del 2012
Alex Oltra, "De la mà d'Adam" (cap. 1)
I
Al
principi...
Al principi ha sigut l’angoixa... El
plor... El bram.
David, sols has pogut patir. La por s’ha
apoderat de tu.
Tots naixem amb un sofriment
prematur. Només arribem al món, patim l’aversió que la impotència ens provoca.
El drama d’haver nascut és que no hem decidit fer-ho. No has decidit quan eixir
del ventre de ta mare. No has decidit què és allò que volies veure en ser
parit. No has decidit qui ser...
Ja
quan has nascut, David, t’has rebel·lat. No vols que ningú et toque. No vols ni
que la mare t’abrace. No saps quina pau dona una carícia d’una mare, l’àngel
que sempre et protegirà, fins i tot quan no ho vulgues. Sí, a poc a poc ja te
n’adonaràs que sempre vas a buscar un afecte que ningú més que l’àngel de ta
mare et regalarà per ser qui eres.
Quan has vingut al món, t’has preocupat.
Has mirat a ton pare com si fos l’estel de l’alba o l’altre Zeus. L’has
amenaçat amb la mirada. Ja ell ha descobert el foc turquesa dels teus ulls, i
al seu interior, la figura sagrada... I se n’ha lamentat.
Quan
ta mare t’ha agafat en braços, tota esgotada, tu, barroer, ignorant, li has
pegat una punyada. T’has arrossegat al precipici de la llitera.
Quan
aquells de vestimenta blanca t’han deixat al bressol finalment, després d’un
llarg passeig, per fi has deixat de bramar. Ja no necessites prorrompre rugits d’indignació. Has girat el cap i
li has donat l’esquena al món. Ja estàs pensant com ser el sobirà de ta vida...
David, simplement has tingut por.
* *
*
Al principi ha sigut l’angoixa... El silenci...
L’observació.
Jaume, sols has pogut patir. La por
s’ha apoderat de tu.
Tots naixem amb un sofriment
prematur. Només arribem al món, patim l’aversió que el dubte ens provoca. La
tragicomèdia d’haver nascut és que no saps com vas a fer-ho. No saps com vas a
poder seguir endavant. No saps qui va a acompanyar-te, ni qui vols que
t’acompanye... No saps com vols viure.
Ja
quan has nascut, Jaume, has intentat no ficar-te nerviós. Vols que algú t’ajude.
Vols que algun àngel t’ampare en els seus braços. Busques la serenitat de qui t’ha
portat al món, l’àngel que sempre et protegirà, fins i tot quan no ho
necessites. A poc a poc, tot i que buscaràs una estima especial, te n’adonaràs
que sempre vas a tindre l’afecte de certes persones, que mai no vas a tindre a
ningú que no et done la mà quan caigues.
Quan has vingut al món, t’has preocupat.
Has mirat a ton pare com si una pluja de fletxes et perseguira i ell fos
l’escut que anava a cobrir-te. L’has cridat amb la mirada. Ja ell ha detectat la
foscor de les teues pupil·les, i al seu interior, la figura santa... I se n’ha apiadat.
Quan
ta mare t’ha agafat en braços, tota esgotada, tu, amb cara de pena, nerviós, t’has
aferrat a ella, i seguidament t’has acomodat al seu pit.
Quan
aquells de vestimenta blanca t’han deixat al bressol finalment, després d’haver-te
arrancat de ta mare i d’haver-te pegat, aleshores has plorat. Ja no necessites prorrompre rugits
d’indignació. Has buscat als teus pares amb la mirada i els has llançat les
mans suplicant-los que et salven. Ja estàs lluitant amb ta vida... Jaume,
simplement has tingut por.
Alex Oltra, "Tímid desig"
Així com sols seient jo al teu costat
Em plene d’alegria i em fa gust,
És quan em parles amb un bell somriure
Quan el món em sembla que és bo i just.
A més a més, aleshores sóc:
Sóc a la fi a dintre del teu cor;
Ara sols em quedaria besar-te,
Acaronar la teua pell com l’or;
Llavors m’esforçaria en delectar-te
I res més que la mort faria por.
Alex Oltra, "Pacto con el diablo"
Cómo, señor diablo,
hacer pacto con
usted.
Convencerle quiero,
yo a su majestad,
para…
para eso.
Quiero morirme por
verla,
señor diablo, una,
aunque sea una vez,
para morirme por
verla.
Quiero no poder
dormir,
sólo por recordarla,
sólo aunque sea en
mí,
en mi cabeza. A ella,
por favor, señor.
Me han dicho que
usted
cambia almas. Yo
quiero negociar, con
ti,
pero es que no tengo,
no me queda alma ya.
Escuche, primero
llámela, ya verá,
ya, cuando la mire,
me entenderá,
como yo, entonces,
tampoco tendrá alma
para dar.
Garcilaso de la Vega, "Soneto V"
Escrito está en mi alma vuestro gesto,
y cuanto yo escribir de vos deseo;
vos sola lo escribisteis, yo lo leo
tan solo, que aun de vos me guardo en esto.
y cuanto yo escribir de vos deseo;
vos sola lo escribisteis, yo lo leo
tan solo, que aun de vos me guardo en esto.
En esto estoy y estaré siempre puesto;
que aunque no cabe en mí cuanto en vos veo,
de tanto bien lo que no entiendo creo,
tomando ya la fe por presupuesto.
Yo no nací sino para quereros;
mi alma os ha cortado a su medida;
por hábito del alma misma os quiero.
Cuanto tengo confieso yo deberos;
por vos nací, por vos tengo la vida,
por vos he de morir, y por vos muero.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)