dimarts, 24 de juliol del 2012

Recital de poesia: poemes d'Alex Oltra

Divendres, 27 de Jul a les 19:00

Un nou esdeveniment a l'auditori de Genovès: un recital compost a partir del poemes d'Alex Oltra, recitats per alumnes del grup de teatre de Genovés i veïns voluntaris. A més, acudiran músics per a delectar-nos amb un rerefons melòdic mentre es lligen els poemes.

Estructura del recital:

-Una primera part amb alguns dels primers poemes d'Alex Oltra en castellà.
-Una segona part formada per alguns dels poemes en valencià del jove escriptor i poeta, seguits del primer capítol introductiu del nou llibre d'èpica que duu a terme: l'Alcídea.

dijous, 21 de juny del 2012

Ernesto "Che" Guevara, "La millor qualitat d'un revolucionari"

"I, sobretot, siguen sempre capaços de sentir al més adins qualsevol injustícia contra qualsevol persona en qualsevol part del món. És la qualitat més bonica d'un revolucionari".

La cordial Democràcia, "Mensaje para toda la humanidad"

Lluís Llach, "L'estaca"

Charles Baudelaire, "El albatros" (Les fleurs du mal)


(Original) L'albatros

Souvent, pour s'amuser, les hommes d'équipage
Prennent des albatros, vastes oiseaux des mers,
Qui suivent, indolents compagnons de voyage,
Le navire glissant sur les gouffres amers.

A peine les ont-ils déposés sur les planches,
Que ces rois de l'azur, maladroits et honteux,
Laissent piteusement leurs grandes ailes blanches
Comme des avirons traîner à côté d'eux.

Ce voyageur ailé, comme il est gauche et veule!
Lui, naguère si beau, qu'il est comique et laid!
L'un agace son bec avec un brûle-gueule,
L'autre mime, en boitant, l'infirme qui volait!

Le Poète est semblable au prince des nuées
Qui hante la tempête et se rit de l'archer;
Exilé sur le sol au milieu des huées,
Ses ailes de géant l'empêchent de marcher.


(trad.)

Suelen, por divertirse, los mozos marineros
cazar albatros, grandes pájaros de los mares
que siguen lentamente, indolentes viajeros,
el barco, que navega sobre abismos y azares.


Apenas los arrojan allí sobre cubierta,
príncipes del azul, torpes y avergonzados,
el ala grande y blanca aflojan como muerta
y la dejan, cual remos, caer a sus costados.


¡Que débil y que inútil ahora el viajero alado!
El, antes tan hermoso, ¡que grotesco en el suelo!
Con su pipa uno de ellos el pico le ha quemado,
otro imita, renqueando, del inválido el vuelo.


El poeta es igual ... Allá arriba, en la altura,
¡qué importan flechas, rayos, tempestad desatada!
Desterrado en el mundo, concluyó la aventura:
¡sus alas de gigante no le sirven de nada!

El Templo del Tigre, "El mito de la caverna"

dimarts, 8 de maig del 2012

William Shakespeare, "Dels dubtes"


Deixem aclarir pel temps els dubtes. La fortuna condueix al port barques sense pilot.

Alex Oltra, "Eco del abismo"


Tengo un abismo
dentro de mí,
no sé si tirarme
o si taparlo.
Miro y miro
y no hay puente aparente.
Pregunto al eco si me tiro:
-¿Me tiro?
-..Me tiro..
Zoquete el eco de mi interior;
aconseja sin gran opción.
Vuelvo a hacer pregunta
a la necia voz de mi corazón:
-¿Hay alguien ahí?
-..Hay alguien ahí..
-¿Entonces por qué no se muestra,
maldito amigo sin distinción?
¿Es porque poco caso hago
escasa vez que grita de mi interior,
o es porque soy hombre sin oído
cuando le habla su propia voz?
-…es porque soy hombre sin oído
cuando le habla su propia voz.

Alex Oltra, "La bici"

La lluita de l’amor no és individual.
La lluita per l’amor, pot ser un vici.
Perquè l’amor és... un mitjà de transport.
Perquè l’amor és, més bé, una bici.
Tanmateix, si li falta una roda,
ix-te’n de la partida,
car per molt bona que siga l’altra roda,
la bici no anirà en la vida.

Día Sexto, "Indignado"

dimarts, 1 de maig del 2012

F.S. Fitzgerald, "De carícies i paraules"

"Pots acariciar la gent amb les paraules"

Alex Oltra, "De la mà d'Adam" (cap. 1)


I
Al principi...


            Al principi ha sigut l’angoixa... El plor... El bram.
            David, sols has pogut patir. La por s’ha apoderat de tu.
            Tots naixem amb un sofriment prematur. Només arribem al món, patim l’aversió que la impotència ens provoca. El drama d’haver nascut és que no hem decidit fer-ho. No has decidit quan eixir del ventre de ta mare. No has decidit què és allò que volies veure en ser parit. No has decidit qui ser...

            Ja quan has nascut, David, t’has rebel·lat. No vols que ningú et toque. No vols ni que la mare t’abrace. No saps quina pau dona una carícia d’una mare, l’àngel que sempre et protegirà, fins i tot quan no ho vulgues. Sí, a poc a poc ja te n’adonaràs que sempre vas a buscar un afecte que ningú més que l’àngel de ta mare et regalarà per ser qui eres.

            Quan has vingut al món, t’has preocupat. Has mirat a ton pare com si fos l’estel de l’alba o l’altre Zeus. L’has amenaçat amb la mirada. Ja ell ha descobert el foc turquesa dels teus ulls, i al seu interior, la figura sagrada... I se n’ha lamentat.
            Quan ta mare t’ha agafat en braços, tota esgotada, tu, barroer, ignorant, li has pegat una punyada. T’has arrossegat al precipici de la llitera.
            Quan aquells de vestimenta blanca t’han deixat al bressol finalment, després d’un llarg passeig, per fi has deixat de bramar. Ja no necessites prorrompre rugits d’indignació. Has girat el cap i li has donat l’esquena al món. Ja estàs pensant com ser el sobirà de ta vida... David, simplement has tingut por.


*     *     *


            Al principi ha sigut l’angoixa... El silenci... L’observació.
            Jaume, sols has pogut patir. La por s’ha apoderat de tu.
            Tots naixem amb un sofriment prematur. Només arribem al món, patim l’aversió que el dubte ens provoca. La tragicomèdia d’haver nascut és que no saps com vas a fer-ho. No saps com vas a poder seguir endavant. No saps qui va a acompanyar-te, ni qui vols que t’acompanye... No saps com vols viure.

            Ja quan has nascut, Jaume, has intentat no ficar-te nerviós. Vols que algú t’ajude. Vols que algun àngel t’ampare en els seus braços. Busques la serenitat de qui t’ha portat al món, l’àngel que sempre et protegirà, fins i tot quan no ho necessites. A poc a poc, tot i que buscaràs una estima especial, te n’adonaràs que sempre vas a tindre l’afecte de certes persones, que mai no vas a tindre a ningú que no et done la mà quan caigues.

            Quan has vingut al món, t’has preocupat. Has mirat a ton pare com si una pluja de fletxes et perseguira i ell fos l’escut que anava a cobrir-te. L’has cridat amb la mirada. Ja ell ha detectat la foscor de les teues pupil·les, i al seu interior, la figura santa... I se n’ha apiadat.
            Quan ta mare t’ha agafat en braços, tota esgotada, tu, amb cara de pena, nerviós, t’has aferrat a ella, i seguidament t’has acomodat al seu pit.
            Quan aquells de vestimenta blanca t’han deixat al bressol finalment, després d’haver-te arrancat de ta mare i d’haver-te pegat, aleshores has plorat. Ja no necessites prorrompre rugits d’indignació. Has buscat als teus pares amb la mirada i els has llançat les mans suplicant-los que et salven. Ja estàs lluitant amb ta vida... Jaume, simplement has tingut por.

Els amics de les arts, "L'affaire Sofia"


Alex Oltra, "Tímid desig"


Així com sols seient jo al teu costat
Em plene d’alegria i em fa gust,
És quan em parles amb un bell somriure
Quan el món em sembla que és bo i just.

A més a més, aleshores sóc:
Sóc a la fi a dintre del teu cor;
Ara sols em quedaria besar-te,
Acaronar la teua pell com l’or;
Llavors m’esforçaria en delectar-te
I res més que la mort faria por.

Alex Oltra, "Pacto con el diablo"




Cómo, señor diablo,
hacer pacto con usted.
Convencerle quiero,
yo a su majestad, para…
para eso.

Quiero morirme por verla,
señor diablo, una,
aunque sea una vez,
para morirme por verla.

Quiero no poder dormir,
sólo por recordarla,
sólo aunque sea en mí,
en mi cabeza. A ella,
por favor, señor.

Me han dicho que usted
cambia almas. Yo
quiero negociar, con ti,
pero es que no tengo,
no me queda alma ya.

Escuche, primero
llámela, ya verá,
ya, cuando la mire,
me entenderá,
como yo, entonces,
tampoco tendrá alma para dar.

Garcilaso de la Vega, "Soneto V"



Escrito está en mi alma vuestro gesto,
y cuanto yo escribir de vos deseo;
vos sola lo escribisteis, yo lo leo
tan solo, que aun de vos me guardo en esto.

En esto estoy y estaré siempre puesto;
que aunque no cabe en mí cuanto en vos veo,
de tanto bien lo que no entiendo creo,
tomando ya la fe por presupuesto.

Yo no nací sino para quereros;
mi alma os ha cortado a su medida;
por hábito del alma misma os quiero.

Cuanto tengo confieso yo deberos;

por vos nací, por vos tengo la vida,
por vos he de morir, y por vos muero.

ZPU, "Revolución"


dilluns, 23 d’abril del 2012

Milan Kundera, "Les metàfores"

"Amb les metàfores no es juga. L'amor pot sorgir d'una sola metàfora".

     (Milan Kundera, "L'insuportable levitat de l'ésser")

Alex Oltra, "Escribiéndote una poesía"


Intento escribirte una poesía,
y de tanto que tengo para decir,
tres de cada dos líneas
tengo que resumirlas.
Acompañan a esta noche
dos velas y una copa;
sin embargo,
la inspiración
sólo me amonesta
si estoy triste:
y hoy lo estoy.

Hablaría de desamor
con hipérboles
y lágrimas,
pero prefiero no dramatizar,
pues si lo hago
seré el arma homicida
de mis ojos,
y hoy no me apetece llorar.

Bajo el cielo triste y oscuro
quemaré la bandera de la hipocresía y el orgullo,
romperé las leyes del sentido.
Reconozco que me gusta
seguir su ejemplo,
y que a menudo me dejo llevar
por Eros y Afrodita,
que enloquezco si te tengo entre mis manos,
que la pasión y la codicia
me conquistan si te abrazo,
que la sed nace si me provocas con un beso.
Pero dejo constancia también
de que no es ese calor por el que más te deseo,
que no es ese el fin de mi culto a tu ser,
pues soy hombre de palabra,
y si te digo que te quiero
no es por tu carne
ni por tu alma;
es porque
si pienso en palabras bonitas,
aparecen recuerdos;
si pienso en letras escritas,
aparecen imágenes;
y si pienso en mí y en la vida,
aparecéis tú y tus peculiaridades.

Joan Dausà i els tipus d'interès, "Jo mai mai (no ficial)"

Alex Oltra, "L'amfiteatre trèmul"

¿On l’ideal cívic i on l’idealista?
¿S’acredita el vudú de geisha gelosa?
¿És l’estat del Diable quasi la salvació?
¿Pal·lia la maqueta de dins del tòrax?
¿Conspira amb bisturí la meua recepció?
¡Ai, idealista, cívic idealista...!
¡La geisha murmura cant circense i viscós!,
¡el Diable devasta cant altisonant!,
¡el cor brinda cant pletòric com Déu colós!...
¡...i pel bisturí tot cant es va bifurcant...!

Sotsobra l’absis si aplaudeixen els arrels;
s’estrangula l’anell quan brega inòpia;
peregrina batuta talossa pels estels,
i de puntetes predica cabòria.
¡Sort a l’amfiteatre trèmul del fàstic!:
el gravamen és que desfeu eufòria...:
¡Fredolic mantén-te en  l’aguait per al càstic!

Alex Oltra, "¿Devoció o hedonisme?"

¡Vos, Maria! ¡Vos, heroïna meua!... Dugueu-me al paradís...

Huelladeperro, "La sentencia"

Es un recuerdo difuso, quizá lo imaginé más tarde, pero tan largo como tengo memoria está ahí, presente:

Yo no elegí venir al mundo, me obligaron.
El primer sentimiento fue de espanto.
.- No, otra vez no, -recuerdo que pensé-
Y desde ese momento hasta la efectiva aplicación de la sentencia me comporté sin duda de forma innoble y rastrera.
Lloré, grité y pataleé. Me quejé, prometí, juré. Interpuse todo lo que se me ocurrió. Me cagué. Sin duda me cagué. A todos los llené de mocos y pipí.
No recuerdo nada de eso; no me importaba; me daba igual cubrirlo de mierda todo.
Fue el más pánico terror que he sentido nunca, así lo recuerdo, y voy para cincuenta.

Me forzaron.
No hubo forma de escaparse.
¿Dónde estaba?
.- No lo sé.
¿Por que me forzaron?
.- No lo sé.
¿Quién lo hizo?
.- No lo sé.
Pero sé de qué tenía miedo:
De lo más terrible que pudiera pasarme.
Ahora no me parece tan terrible, pero entonces sí.
Era horroroso:
Tenía miedo de esto.

Me forzaron. Un gigante inflexible me obligó a pasar por el aro; por su aro. Yo no pude hacer nada para evitarlo.
Todo lo que ofrecí fue inútil, todo lo que intenté interponer fue inútil.
Y así me rebajé por nada.
Y pareció más justa la sentencia.
¿Por qué os cuento esto, tan banal, tan frecuente, tan sin importancia ya?
Por que yo, por lo mucho que me rebajé, por la intensidad de mi autocompasión, que debió causarles verguenza ajena, tuve derecho a un trato de favor.
Me ofrecieron, para que no me rebajara más, como un regalito especial, como una consolación.
Y este caramelo, que me hizo suspender el llanto, de asombro y curiosidad, modificaba un poco el espanto absoluto de venir aquí, dándole, cómo decirlo... un carácter festivo.
Por eso sin duda nací en Valencia, entre petardos y tormentas.
Me prometieron, para que fuera algo más digno, para que estuviera calladito (tapaos bien los ojos, gentes tiernas, o cambiaos a un blog vegetariano).


Me prometieron que vería el fin del mundo.

------

By Huelladeperro [cf. blog del autor: http://huelladeperro.blogspot.com.es/2006_08_01_archive.html]

El Chojín, "Únete a mi bando"

Un bàndol molt convencedor... I molt atractiu.


Vocabula nova, abril del 2012 (2)

MASTODÒNTIC, -ÒNTICA (cast. mastodóntico)
1. (Adj.) Extremadament corpulent, de grandària descomunal.
Etim.: del tecnicisme zoològic Mastodonte, nom del gènere al qual pertany el dit mamífer i que és compost del gr. μαστóς ‘mugró’ i ὀδóντ- ‘dent’.

GRALLA
1. (Subst. f.) Ocell de la família dels còrvids, espècies Corvus corone i Corvus frugilegus, que és molt semblant al corb, però no tan gran, de color violat negrós, amb el bec i els peus vermells i les ungles negres (cast. grajo, corneja).
3. fig. Veu estrident.
4. fig. Persona que sempre xerra, que molesta amb la seva veu.

SUCCEDANI, -ÀNIA (cast. sucedáneo)
1. (Ad.) Que pot substituir quelcom perquè té propietats anàlogues.
2. (Adj.) Substitut de mala calitat.

GARNEU
1. (adj.) Astut, que obra amb mala intenció (cast. taimado, socaliñero).
2. (Subst. m.) Remordiment o dubte que turmenta (cast. espina, gusanillo).

MAUSOLEU (cast. mausoleu)
1. (Subst. m.) Tomba monumental.
Etim.: pres del llatí mausoleum, mat. sign. (originàriament ‘sepulcre del rei Mausol’).

LLETANIA (cast. letanía)
1. (Subst. f.) Pregària consistent en una sèrie d'invocacions a la Mare de Déu, a Jesucrist o als Sants
2. fig. Enfilall, tirallonga; enumeració llarga de coses semblants.
Etim.: del llatí ecles. letania (< gr. λιτανεία), ‘pregària’.

ESTUC (cast. estuco)
1. (Subst. m.) Pasta feta amb calç fina bullida i pols de marbre blanc, amb cola i altres ingredients, que s'aplica a les parets per imitar el jaspi i permet que hi pintin damunt, quan encara és fresca.
Etim.: del cast. estuco o it. stucco, mat. sign.

ARGOLLA (cast. argolla)
1. (f.) Cercle de metall o d'altra matèria resistent, que serveix per agafar, subjectar o mantenir lligada qualque cosa;.—Especialment:
|| 1. Anella de ferro unida a una cadena, que passaven pel coll dels captius o dels malfactors.
|| 2. Argolla de l'arada: anella de ferro que serveix per mantenir fortament unit l'espigó de l'arada amb la cameta.
|| 3. Cercle de metall o d'altra matèria dura, dins el qual es fica un tovalló per distingir-lo dels altres (Cat.).
|| 4. Cercle ample de llauna per ficar-lo dins el calçat i posar-hi la mà per cosir-lo (Aguiló Dicc.).
|| 5. Anella de 10 a 12 cm. de diàmetre, que serveix com unitat de mida per midar la gruixa dels arbres i determinar quins es poden tallar (Mall.).
Etim.: del cast. argolla, mat. sign., que ve de l'àrab al-ġulla (Corominas DECast, s. v.).

BARROER, -ERA (cast. rudo, zafio)
1. (Adj.) Que obra amb barroeria, grosserament, sense la delicadesa que caldria.
Etim.: incerta. Montoliu (Est. Univ. vii, 110) opinava que barroer venia d'una forma hipotètica *berroariuspastor’ derivada de berr-, ‘marrà’ (cfr. REW 1049); però Leo Spitzer ja observà que tal derivació era impossible, car de berr- hauria resultat *berrarius i no *berroarius. Segons Spitzer, barroer procedeix per Berruier ‘habitant de Berry’ (cfr. REW 1050); però no s'acaba de veure el fonament històric d'aquesta etimologia.

INDULGENT (cast. indulgente)
1. (Adj.) Que perdona o disculpa fàcilment.
Etim.: pres del llatí indulgĕnte, mat. sign.

-----
Bibliografía:


-Diccionari català-valencià-balear: http://dcvb.iecat.net/
-WordReference: http://www.wordreference.com/

dijous, 19 d’abril del 2012

Vocabula nova, abril del 2012 (1)

bogar 
  1. intr. Remar. (valencià: vogar)
  2. amer. min. Quitar la escoria al mineral.
[etim.: (?) del alem. wogen, "moverse como las olas" o del latín vocare, "llamar"]

prorrumpir (val.: prorrompre)

  1. intr. Proferir repentinamente y con intensidad un sonido o un gesto que manifiesta un sentimiento. ♦ Se construye con la prep. en.
[etim.: del latín prorŭmpĕre, con el mismo significado]


cauterizar  (val.: cauteritzar)

  1. tr. Curar una herida quemándola con un instrumento específico o con una sustancia cáustica.
[etim.: del latín cauterizare, con el mismo significado]

mártir (val.: màrtir)

  1. com. Persona que padece martirio en defensa de su religión o de sus opiniones.
  2. Persona que sufre grandes penalidades.
[etim.: del griego μάρτυρ, con el mismo significado o "testimonio"]

incólume (val.: incòlume)

  1. adj. Sano, sin lesión ni daño.
[etim.: del latín incolŭme, con el mismo significado]

escrutar (val.: escrutar)

  1. tr. Indagar, escudriñar, examinar detalladamente.
  2. Computar los votos para elecciones y otros actos análogos.
[etim.: del latín scrutare, con el mismo significado]

flagrante (val.: flagrant)

  1. adj. Que se está ejecutando en el momento en que se habla.
  2. Evidente, que no necesita demostración.
[etim.: del latín flagrans, "brillante, resplandeciente"]

-----

Bibliografía:

-Diccionari català-valencià-balear: http://dcvb.iecat.net/
-WordReference: http://www.wordreference.com/

dimecres, 18 d’abril del 2012

KaseO - Jazz Magnetism, "Boogaloo"


Deixar de fumar

Deixar de fumar és molt fàcil... Jo ho he fet milers de vegades (Orson Wells).

Alex Oltra, "L'arbre creixia"

L'arbre creixia. Ningú sabia molt bé com, però creixia... Aleshores el van tallar.

Mario Benedetti, "No te rindas"


[Per a sentir el poema, cliqueu ací]


No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.
No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.
No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma
Aún hay vida en tus sueños.
Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque lo has querido y porque te quiero
Porque existe el vino y el amor, es cierto.
Porque no hay heridas que no cure el tiempo.
Abrir las puertas,
Quitar los cerrojos,
Abandonar las murallas que te protegieron,
Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa,
Ensayar un canto,
Bajar la guardia y extender las manos
Desplegar las alas
E intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos.
No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se ponga y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma,
Aún hay vida en tus sueños
Porque cada día es un comienzo nuevo,
Porque esta es la hora y el mejor momento.
Porque no estás solo, porque yo te quiero.