"Telegraph road", de Mark Knopfler

Simplement brillant, senyors M. K. & company.
Simplemente brillante, señor M. K. & company.

¡ESPECIAL PREMI 1000 VISITES!

          Estimadíssims taverners, en menys de trenta dies el nostre bloc ha rebut mil visites, i el Mite de la Taverna vol celebrar-ho amb tots vosaltres organitzant un premi. El guanyador podrà triar dues de les obres publicades de l’autor del bloc, Alejandro S. Oltra, i, a més, obtindrà una magnífica i molt recomanable antologia de poesia en castellà. Els llibres en qüestió són els següents:

 

          Pot concursar qualsevol persona. Per a fer-ho, aquest és el procediment:

BASES O INSTRUCCIONS DEL CONCURS

1- L’interessat ha de fer un comentari en aquesta entrada del bloc identificant-se amb el seu nom i cognoms i proposant tres cançons de temàtica amorosa o sentimental, o una balada de qualsevol gènere musical.

2- Quan s’esmenten les tres cançons, entre paréntesis ha de copiar un enllaç del YouTube per tal que tots puguen accedir a la cançó en qüestió i escoltar-la; és una manera també d’assegurar-se que les cançons citades i les escoltades siguen la mateixa versió tant per al concursant com per a l’interessat en sentir-les.

3- Si vol, el concursant pot justificar al final del comentari la seua elecció.

4- El període per a proposar les cançons s’estendrà des de hui mateix, dimarts 20 de juny del 2017, fins al divendres 30 de juny del 2017 (ambdós dies inclosos).

5- És necessari que les instruccions anteriors es respecten al peu de la lletra; és a dir, que les cançons triades per cadascú, els seus enllaços corresponents i, si es vol, la justificació de la tria, estiga tot recollit en un mateix comentari.

6- A partir del dissabte 1 de juliol del 2017 tot el món podrà votar les propostes que més li agraden; es podrà votar fins el divendres 7 de juliol del 2017. La manera per a fer-ho serà, dins del comentari desitjat, escrivint un altre comentari on s’hi diga “+1punt”, literalment (no cal la negreta). Es pot votar a totes les propostes que es vulga, però sols es comptarà un vot per persona dins d'una mateixa proposta.

7- El dilluns 10 de juliol del 2017 s’informarà en una nova entrada al bloc el guanyador del premi. L’administrador del bloc ja explicarà en eixe moment com posar-se en contacte amb ell per tal de fer-li arribar els llibres.

8- S’entén que qualsevol concursant o votant accepta aquestes instruccions sense excepció. Tota pauta donada anteriorment i tota norma establerta és condició sine qua non per a participar i poder guanyar.

          Així que, estimats taverners, la nostra taverna és cada vegada un lloc més concorregut. Personalment, el taverner que vos serveix dia a dia pensa que és tot un èxit considerable, una fita, que aquesta casa siga freqüentada tan asiduament. Que un bloc com aquest, marcadament personal i, a més, escrit principalment en valencià, assolisca mil visites en poc menys d’un més és una alegria que s’ha de celebrar.

          Sense més, ¡moltes gràcies a tots i sort als participants! Si teniu qualsevol qüestió o incertesa, per favor no dubteu en fer-nos-ho saber ;)

¡Un fortíssim abraç de la taverna!

Poema d'Alejandro S. Oltra: "El poble dels mil aprenentatges"

EL POBLE DELS MIL APRENENTATGES

O

SOBRE COM DE RÀPID TROBE QUE JA EM FALTA

“Tant de bo sigui llarg el viatge,

tant de bo que l’equipatge a cada passa pesi menys”

 (de la cançó “Tant de bo”, de Txarango)

Tu, com jo, també vas perdre una batalla.

Em vas tancar fora de la presó del meu poble,

mes poques vegades,

molt poques,

sentint-me tan sol, m’he sentit tan noble,

tan ben acollit,

tan allunyat,

tan ric i tan pobre.

Sols tu m’ho has demostrat, Gandesa:

tu pots instruir-me sense cara,

tu pots acceptar-me sense massa,

pots mirar-me sense companyia,

i plorar-me sense falta.

M’has ensenyat quant dur és trobar a faltar:

així mateix t’enyoraré jo a tu,

poble de l’enyorança,

molt al meu pesar.

¡Mira com vole,

Gandesa,

mira com marxe,

mira com vesse llàgrimes,

poble de que m’has donat una altra pàtria!

¡Com pensaré en tu,

poble de la distància!

He de fer camí, Gandesa.

Aquest lladre de moments

ha d’anar-se’n amb els seus contes a una altra banda.

Confesse que tinc altres amors,

poble de l’esperança,

confesse, també,

que acaba estirant-me més la meua terreta,

que ara em toca afrontar els temors a una altra casa.

L’ahir, Gandesa, serà demà una mancança.

Però perviuràs,

Gandesa,

perviuràs.

Trobaré a faltar la pastanaga,

los muxons i les guineus,

lo vent i la via verda,

la plaça de la farola,

sempre la terra alta.

T’he deixat alumnes, Gandesa,

que ara són iniciats de l’Antiguitat.

Són la nova generació

que heretarà els meus defectes,

la promoció que no he parit,

l’esforç que no m’ha fet parir,

la rebel·lia per les meues mans modelada,

la bona gent que

–per mi,

espere– haja crescut perfeccionada,

la primera aposta de futur,

la llavor que lliure amb nostàlgia.

Adéu.

Adéu, Gandesa.

Adéu, professors,

adéu, xiquets.

¡Adéu, conserges,

admirables detentors de la paciència!

¡El més emotiu adéu,

perquè la vida és un cigarret i un café,

amigues de la fotosíntesis,

consellera de les mil aventures i

companya dels cent onze anys en la mirada!

Adéu, també, a l’amargura oxidada;

fins i tot ella em vindrà a la ment qualsevol matinada.

¡Adéu a tots!

Adéu, terra alta...

Amb tu deixe un trosset del meu cor esquerdat.

Amb tu, malgrat tot i amb tot, amb tu he viscut.

T’ho agraixc:

amb tu m’he fet gran.

Adéu, poble dels mil aprenentatges...

Sols et demane una cosa:

per favor, no oblides la meua petjada discreta;

que et retindré en la memòria és la meua promesa...

Amb pesar et dic adéu, Gandesa:

prompte... prompte t’abandona un poeta.

El Chojin: cinc cançons de creixement personal

          Hui, en la poesia del s. XXI, vos porte al Chojin i cinc dels seus millors temes. Este matí ja m'he despertat amb ganes d'escoltar-lo i he decidit escollir les següents cinc cançons pel que transmeten, perquè, dins de l'amplíssima versatilitat d'aquest artista, volia oferir una tria del que per a mi són lletres profundes i de creixement personal. Que podria haver triat altres cançons més emblemàtiques segons alguns és evident, però he decidit posar les següents per motius personals; no obstant això, vos recomane sentir moltes més, com, per exemple, "El mundo sigue girando", un tema impressionant i que et posa els pels de punta, però que, certament, ja vaig pujar fa molt de temps al Mite de la Taverna. En fi... ¡Bon final de divendres –i principi de dissabte per a qui no es gite prompte–!

- - - - - - - - - - - - - - - - - 

Hoy, en la poesía del s. XXI, os traigo al Chojin y cinco de sus mejores temas. Esta mañana ya me he despertado con ganas de escucharlo y he decidido escoger las siguientes cinco canciones por lo que transmiten, porque, dentro de la amplísima versatilidad de este artista, quería ofrecer una selección de lo que para mí son letras profundas y de crecimiento personal. Que podría haber elegido otras canciones más emblemáticas según algunos es evidente, pero he decidido poner las siguientes por motivos personales; sin embargo, os recomiendo sentir muchas más, como, por ejemplo, "El mundo Sigue Girando", un tema impresionante y que te pone los pelos de punta, pero que, ciertamente, ya subí hace mucho tiempo al Mite de la Taverna. En fin... ¡Buen final de viernes –y principio de sábado para quien no se acueste temprano–!

El conte del plataner, de Lie Dsi

          Hi ha un conte xinés, de Lie Dsi, que diu que una vegada un home tenia un plataner al jardí. El plataner se li havia secat i un dia el seu veí li va dir que tenir un plataner sec era inútil, i a més de mal auguri, per la qual cosa era millor tallar-lo. Així doncs, atemorit i pensant que l’arbre podria ser-li de profit per a certes coses si el talava tal com li havia dit el veí, l’home va decidir fer llenya del plataner. Però, quan el veí ho va saber, li va preguntar si per favor li podia donar un poc de llenya per a ell, que no en tenia quasi i en necessitava. L’home del plataner, afligit, va pensar: “Mira, aquest, què intel·ligent. Per això em va dir aquelles coses. L’únic que volia era aprofitar-se de la llenya del meu plataner. ¡Encara com som veïns!”

             Estimats taverners, ¿què opineu?

          Hay un cuento chino, de Lie Dsi, que dice que una vez un hombre tenía un platanero en el jardín. El platanero se le había secado y un día su vecino le dijo que tener un platanero seco era inútil, y además de mal augurio, por lo que era mejor cortarlo. Así pues, atemorizado y pensando que el árbol podría serle de provecho para ciertas cosas si lo talaba tal como le había dicho el vecino, el hombre decidió hacer leña del platanero. Pero, cuando el vecino lo supo, le preguntó si por favor le podía dar un poco de leña para él, que no tenía casi y necesitaba. El hombre del platanero, afligido, pensó: "Mira, éste, qué inteligente. Por eso me dijo aquellas cosas. Lo único que quería era aprovecharse de la leña de mi platanero. ¡Menos mal que somos vecinos!"

             Estimados taberneros, ¿qué opináis?

"El amor en los tiempos del cólera" i l'home en el bany

          Porte un temps veient en un bany de l'institut on treballe el següent text de la novel·la "El amor en los tiempos del cólera" de Gabriel García Márquez i vull compartir-lo amb vosaltres. Senyors, atenció; senyores, feu-los prestar atenció.

Llevo un tiempo viendo en un baño del instituto donde trabajo el siguiente texto de la novela "El amor en los tiempos del cólera" de Gabriel García Márquez y quiero compartirlo con vosotros. Señores, atención; señoras, hacedlos prestar atención.

          “Él fue el primer hombre al que Fermina Daza oyó orinar. Lo oyó la noche de bodas en el camarote del barco que los llevaba a Francia, mientras estaba postrada por el mareo, y el ruido de su manantial de caballo le pareció tan potente e investido de tanta autoridad, que aumentó su terror por los estragos que temía. Aquel recuerdo volvía con frecuencia a su memoria, a medida que los años iban debilitando el manantial, porque nunca pudo resignarse a que él dejara mojado el borde de la taza cada vez que la usaba. El doctor Urbino trataba de convencerla, con argumentos fáciles de entender por quien quisiera entenderlos, de que aquel accidente no se repetía a diario por descuido suyo, como ella insistía, sino por una razón orgánica: su manantial de joven era tan definido y directo, que en el colegio había ganado torneos de puntería para llenar botellas, pero con los usos de la edad no sólo fue decayendo, sino que se hizo oblicuo, se ramificaba, y se volvió por fin una fuente de fantasía imposible de dirigir, a pesar de los muchos esfuerzos que él hacía por enderezarlo. Decía: 'El inodoro tuvo que ser inventado por alguien que no sabía nada de hombres'. Contribuía a la paz doméstica con un acto cotidiano que era más de humillación que de humildad: secaba con papel higiénico los bordes de la taza cada vez que la usaba. Ella lo sabía, pero nunca decía nada mientras no eran demasiado evidentes los vapores amoniacales dentro del baño, y entonces los proclamaba como el descubrimiento de un crimen: 'Esto apesta a criadero de conejos'. En vísperas de la vejez, el mismo estorbo del cuerpo le inspiró al doctor Urbino la solución final: orinaba sentado, como ella, lo cual dejaba la taza limpia, y además lo dejaba a él en estado de gracia.”