VALHADIA: EN TERRITORIO DE BRUJAS
Valhadia és una trilogia de novel·la d’aventures que pertany al gènere èpic-fantàstic. Al primer volum, En territorio de gigantes, Gerard C. Boix ens mostra Valhadia com un món on conviuen diferents races: humans, elfs, nans, gegants, etc.; és aleshores quan ens presenta els personatges que formaran la confraria Rhadrol, un grup de mercenaris o especialistes en complir missions arriscades, habitualment del costat del bé. El seu capità serà Árklaus Dierrtus, antany cavaller templari de Hessburg i membre de la guàrdia personal del rei Elendor II, que haurà de dirigir una companyia un tant peculiar. Aquesta està formada per una llista de guerrers que potser al principi costa d’assimilar, però amb els que a poc a poc ens anem familiaritzant per la seua complexa convivència i les relacions enrevessades que mantindran. A continuació els presentarem breument i per punts de manera que els camarades queden ben diferenciats:
- Klaudia Var Loghda: una pirata seriosa i aparentment freda especialitzada amb el maneig d’armes de foc.
- Bówfur Aplasta Cráneos i Tálgrim Arlecksson: dos nans basts i barroers aficionats a l’alcohol i al fum que trauran de les seues caselles a la confraria en tot moment.
- Marfirion i Alaniel Phaerith: dos elfs de nomenada fama pel seu passat heroic. Àgils i destres, són molt més longeus que la resta de la confraria. Ella, Alaniel Phaerith, té fama de ser l’elfa més hàbil i formosa de la seua raça.
- Alogáthil: elf consagrat al déu Sighlas, expert en avançar-se al grup i guiar-lo després de reconéixer el terreny a l’avantguarda.
- Ilenna Vadhri: humana tímida i espantadissa, però excel·lent sanadora i amb un poder latent i secret que sorprendrà la companyia en tots els aspectes.
- Rolfgar: bàrbar fornit i sec. Alberga una tendresa oculta que li farà guanyar-se la confiança dels seus companys, especialment la d’Ilenna, que es sentirà protegida al seu costat.
- Máligus Vatrioglo: un bruixot estrafolari i descarat però amb centenars de recursos. Si els nans exasperen al seu capità pel seu comportament ordinari, desconsiderat i de perdonavides, Máligus ho farà per la irrefrenable passió que sent envers el gènere femení, per la soltesa a l’hora d’actuar i per la capacitat de despreocupació.
Cal dir que el cap
de la confraria, el qual no participa a les empreses, és Rhadrol, un diminut
ésser ancià i misteriós que tria les destinacions dels seus treballadors i que
al primer llibre de Valhadia els mana socórrer la ciutat de Halatt. Aquesta
urbs i les seues immediacions estan essent assetjades, com bé diu el títol, per
un col·lectiu de gegants assassins. La confraria s’ha d’acostumar a
interrelacionar-se en tant que la seua missió avança de manera frenètica; sense
gaire temps, Árklaus haurà de fer front a uns enemics que amb tota seguretat
estan més units que el seu grup.
Fetes les
presentacions, parlant ja del segon volum de la trilogia, cal dir que aquesta
vegada els de Rhadrol acaben a Pártag, ciutat al nord dels Picos Ghulud. Contractats
pel mariscal Janhest Odrim, hauran de plantar cara a un enemic que amb tota
seguretat els ve gran: sembla que les deu cèlebres i temudes bruixes
d’Areth’Lohr estan atemorint les poblacions d’Edorn, Mabheim i Lernoth.
Atrinxerada al maleït Bosque de
Uzhon, que llinda amb tots tres susdits pobles, aquesta desena de sortilleres
ha acabat ja amb altres confraries reputades abans que Árkalus reba la comanda
d’exterminar-les. Els conveïns estan acovardits, especialment un exmembre de
les confraries que s’han enfrontat a elles i ha sobreviscut amb greus seqüeles.
Així doncs, adonant-se’n que els vilatans i aquest senyor que les ha plantat
cara poc els ajudaran, la companyia de Rhadrol es veu obligada a separar-se i
visitar cadascun dels llogarets. Per desgràcia, aquests són controlats per les
fetilleres, i véncer-les serà una gesta que cap dels membres del grup jutja gens
factible.
Els personatges, després del primer
volum, a aquest segon ja tenen una relació més ferma. Sembla que han
evolucionat, i pàgina a pàgina trobarem successos inesperats, records dels seus
passats no sempre agradables i situacions en les que “valdrá más manya que
fuerza”. La lectura no es fa per a res pesada; la tensió és persistent pertot
arreu del llibre i l’autor aconsegueix que empatitzem amb els protagonistes
dins d’un clima de fantasia i terror. Això no és fàcil, però ací ho veiem: a
una novel·la d’aventures amb éssers fabulosos i una època i un món aliens als
nostres, assaborim alhora la intriga, la màgia i el plaer visual d’una realitat
en gran mesura imaginària, amb similituds amb la nostra però sempre amb allò
particular que sols els llibres de fantasia saben transmetre. A més, com dèiem,
el clima, la tibantor i l’enrigidiment propis d’històries o films de terror ens
arriba als ossos, i més d’una vegada toparem amb eixa pressió que es nota al
cos quan volem dir als personatges d’aquestes trames: «¡no ho faces, compte»,
«¿però com estàs tan boig com per a atrevir-te a això?», «jo no ho faria...».
En definitiva,
aquesta és una novel·la per a gaudir-la, i, si se’m permet el consell,
gaudir-la amb una bona tassa de llet o cafè a la tauleta de dormir, estirat en
el llit –o en el sofà o la butaca, en el seu defecte– i de nit, a poder ser de
nit, quan l’obscuritat que se li escapa a la làmpada ens envolta i ens
transporta a les tenebres de Valhadia. Us assegurem que no faltaran el goig, la
tensió i, efectivament, també els tocs d’humor i tendresa. Ànims i ja direu com
l’heu viscuda. ¡Fins a la pròxima, taverners!
