dimecres, 31 de maig del 2017

Zoo, "Correfoc": si la cançó mata la pena, som emisaris de la mort

¡Bon dia, taverners! Hui, poesia del s. XXI per a començar animadets el dia. ¡A gaudir!


Lletra de "Correfoc" de Zoo, treta de Viasona.cat:

Hi ha paraules orfes de diners, hi ha discursos buits
i hi ha silencis suggerents,
conversacions que amaguen secrets,
hi ha birra en la taula, hi ha discusions càlides, delers.
Hi ha senyors de tratge i vida aïllada, casa amurallada,
creadors de ruïna acumulada.
Hi ha monstres que enganyen a la gent, a la nostra gent,
hi ha derrotes d’ultima jugada.
Tants anhels que es queden en anhels, frustració allargada,
maten l'esperança de l'obrer.
El cor en què gire la balança, el cap als quefers,
por i confiança, penes, plaers
i una batalla perduda des de temps immemorials
una ràbia irracional, un voler fer el que cal
una mà germana, un abraç sincer,
el poble mana, i canta convençut el que sent i diu:

En la meua boca un correfoc
en la teua orella una verbena
si la cançó mata la pena
som emisaris de la mort.

Hi ha una verbena a la meua boca, i la vam fer junts,
s'està fent de dia, glops i fum.
Retardant  la fi, demanen vi i volen quedar-se,
jugar, follar i revolcar-se, allà cadascú.
Que isquen al pati, que el temps dilate, que traguen pit.
Moren la llei, la norma i els estereotips.
Moren el càlcul i “cotilles parlanxins”.
Matem també a eixe fatxa que portem endins.
I una foguera que incinere, i que deixe enrere
traumes i obscuritat, que depure, que allibere.
Que creme la crueltat, l’ avarícia i l'estafa,
que compartim el pà, l'aigua i les cases.
Vam cultivar un verger al desert,
t’hem descobert un oasi.
Tota una vida fugint-li al present. 
De tots els focs farem brases.

En la meua boca un correfoc ...
Ni furtant-nos els somnis
ni cremant la trinxera…
ni amb la llei, ni el tricorni
ni amb presons ni cavernes
callaran a la fera.

- - - - - - - - - - - - - 


¡Buenos días, taverners! Hoy, poesía del s. XXI para comenzar el día animaditos. ¡A disfrutar!


(traducción al castellano de "Correfoc" de Zoo, por Alejandro S. Oltra)

Hay palabras huérfanas de dinero, hay discursos huecos
y hay silencios sugerentes,
conversaciones que esconden secretos,
hay birra en la mesa, hay discusiones cálidas, apetencias.
Hay señores de traje y vida aislada, casa amurallada,
creadores de ruina acumulada.
Hay monstruos que engañan a la gente, a nuestra gente,
hay derrotas de última jugada.
Tantos anhelos que se quedan en anhelos, frustración alargada,
maten la esperanza del obrero.
El corazón en que gire la balanza, la cabeza en quehaceres,
miedo y confianza, penas, placeres
y una batalla perdida desde tiempos inmemoriales,
una rabia irracional, un querer hacer lo que se debe,
una mano hermana, un abrazo sincero,
el pueblo manda, y canta convencido que siente y dice:

En mi boca un correfuego,
en tu oreja una verbena,
si la canción mata la pena
somos emisarios de la muerte.

Hay una verbena en mi boca, y la hicimos juntos,
se está haciendo de día, tragos y humo.
Retardando el fin, piden vino y quieren quedarse,
jugar, follar y revolcarse, allá cada cual.
Que salgan al patio, que el tiempo dilate, que saquen pecho.
Mueren la ley, la norma y los estereotipos.
Mueren el cálculo y "cotillas parlanchines".
Matamos també a ese facha que llevamos adentro.
Y una hoguera que incinere, y que deje atrás
traumas y oscuridad, que depure, que libere.
Que arda la crueldad, la avaricia y la estafa,
que compartamos el pan, el agua y las casas.
Cultivamos un vergel en el desierto,
te hemos descubierto un oasis.
Toda una vida huyéndole al presente.
De todos los fuegos haremos brasas.

En mi boca un correfuego,
en tu oreja una verbena,
si la canción mata la pena
somos emisarios de la muerte.

En mi boca un correfuego...
Ni robándonos los sueños
ni quemando la trinchera...
ni con la ley, ni el tricornio,
ni con cárceles ni cavernas
callarán a la fiera.

dilluns, 29 de maig del 2017

Tales de Milet: el primer filòsof occidental


            

¡Estimats taverners! Després de més d’una setmana de paréntesis a causa d’un viatge personal a Madrid i el cansament que ha comportat, el Mite de la Taverna torna esta vegada amb una entrada destinada a parlar d’un gran personatge històric com és Tales de Milet, un dels tres gran filòsofs jònics juntament amb Anaximandre i Anaxímenes. Tots tres pertanyeren a la polis de Milet de la Grècia arcaica (ss. VII-VI a.n.e.), i podem dir perfectament que foren els primers filòsofs occidentals amb el sentit més just de la paraula.



            Aquestos filòsofs milesis formaren part de la freqüentment etiquetada com escola jònica, per desenvolupar-se els seus membres en la zona costera i part de la zona interior d’Anatòlia, aleshores anomenada Jònia, situada en l’Àsia Menor. El moment àlgid d’aquestos filòsofs va transcórrer entre els ss. VI i V a.n.e. (alguns, però, com Tales, van nàixer al s. VII a.n.e.). Així, cal destacar que el més característic dels filòsofs milesis és que tots ells buscaren un element primigeni per tal d’explicar el sentit primer de la nostra existència i poder trobar un origen per a totes les coses; a aquest element primordial se’l sol anomenar ἀρχή (arché, “principi”), i per a ells vindria a constituir l’ingredient del que nosaltres pensem que provindria el Big Bang. Per tant, no serà necessari subratllar que aquestos homes de l’Antiguetat, com a filòsofs en el sentit de savis i inconformistes del saber, representen el punt d’inflexió de la nostra cultura –l’occidental– que ens porta des de l’enteniment del cosmos a partir del mite i la tradició llegendària oral cap a una comprensió més científica i racional del que ens envolta. No seria un desficaci, així doncs, afirmar que Tales i els que el seguiren foren els primers en preguntar-se des d’una perspectiva indagadora o, si es prefereix, acadèmica, les tres preguntes existencials més generalitzades de totes les èpoques: ¿qui som?, ¿d’on venim?, ¿cap a on anem?
            Quan parlem d’escola de Milet o jònica, ens referim més bé a un grup d’individus avançats entre els seus que es plantejaren investigar l’essència del món i, sobretot, de l’home, amb empirisme i crítica racional. Alguns, com Aristòtil, els van anomenar físics per estudiar en primer terme la mare natura, ἡ φίσις en grec (phísis, “la naturalesa”); d’ahí que molts estudiosos han intitulat aquesta generació de filòsofs com filòsofs de la naturalesa. Són, en conseqüència, no sols els primers representants de la filosofia, sinó també de la ciència, car la majoria no es van dedicar sols a l’observació de la naturalesa i la recerca de l’ἀρχή, sinó també a les ciències astronòmiques, matemàtiques, etc.

            El primer filòsof de la naturalesa que s’ha d’esmentar és sens dubte Tales de Milet (ca. 623-545 a.n.e.). Sembla que fou un tipus peculiar: Heròdot, un dels tres grans historiadors de la Grècia clàssica, conta d’ell que va arribar a predir un eclipsi de sol, suposem que un ocorregut el 28 de maig del 585 a.n.e. Sabem que va inventar l’almanac, per exemple, i que fou un gran difusor dels mètodes que els fenicis utilitzaven per a viatjar pel mar tot fixant-se en l’Osa Menor. Les anècdotes refereixen que una nit anava tan capficat mirant el cel i les estrelles que d’una manera ben còmica va entropessar i caure dins d’un pou. No obstant això, la imatge que ens ha arribat d’aquest erudit no és la d’un simple i boig pensador; tot el contrari: és cèlebre la història que Tales, sabedor que en un moment determinat arribaria una mala època per al cultiu d’oliveres, va invertir en terres i va plantar amb temps una gran quantitat d’oliveres, de manera que quan la mancança d’oli va sorprendre els seus veïns, ell havia obtingut una ostentable ventaja, un excés d’oli que va saber aprofitar i amb el qual es va enriquir; l’olivera, o l’oli que se’n treia, millor dit, era, juntament amb les figues i els cereals (el blat en primer lloc), un dels tres productes principals amb els quals s’alimentaven i comerciaven els grecs, i Tales no anava a deixar passar l’oportunitat de fer valer els seus coneixements per a beneficiar-se.
            El pensament de Tales pretenia –segons Aristòtil en la seua Metafísica– que la terra flotava sobre un gran oceà com si d’una superfície plana es tractés, i que l’ ἀρχή era l’aigua, element comú a tot allò que podem veure i del qual provenien tots els altres elements, tota la física –la naturalesa– en què vivim. Aristòtil suposava que aquesta creència havia estat motivada per raons molt antigues: al seu parer, Tales estava influenciat per les tradicions mil·lenàries de les cultures més remotes, com l’egípcia i la mesopotàmica, on tenien per costum pensar que l’aigua fou un dels primers elements de les cosmogonies. En aquest ordre de coses, sembla que Tales concebia el món com un totum (revolutum) canviant, amb constant moviment, i que allò líquid mantenia la consistència normal de l’aigua talment com allò sòlid era com era per haver patit processos similars als que l’aigua patia en gelar-se; amb l’aire, el foc i tot allò voluble o intangible passava el mateix: era així perquè l’aigua de la que derivava s’havia evaporat.
            A pesar de tot l’exposat, per molt racionals i científics que foren els pensaments i procediments d’investigació existencial de Tales, cal puntualitzar que en realitat el seu modus vivendi i la seua ment estaven impregnades per la concepció religiosa i mítica de la seua època. ¿Com pot ser? Per ridícul que puga parèixer, ciència i religió no sempre estan clarament separades per a tots, i Tales era un dels que defensaven aquesta idea. Açò, està clar, sols són suposicions nostres, però és que els autors que d’ell ens parlen asseguren que Tales creia que tot estava ple de déus. L’exemple més curiós de Tales és l’imant: que l’imant es moga –cavil·laria el filòsof– és una prova evident que un esperit diví el posseeix. ¿És realment tan descabellat?



- - - - - - - - - -





TALES DE MILETO: EL PRIMER FILÓSOFO OCCIDENTAL


¡Estimados taberneros! Después de más de una semana de paréntesis debido a un viaje personal a Madrid y el cansancio que ha comportado, el Mite de la Taverna vuelve esta vez con una entrada destinada a hablar de un gran personaje histórico como es Tales de Mileto, uno de los tres grandes filósofos jónicos junto con Anaximandro y Anaxímenes. Los tres pertenecieron a la polis de Mileto de la Grecia arcaica (ss. VII-VI a.n.e.), y podemos decir perfectamente que fueron los primeros filósofos occidentales con el sentido más justo de la palabra.
Estos filósofos milesios formaron parte de la frecuentemente etiquetada como escuela jónica, por desarrollarse sus miembros en la zona costera y parte de la zona interior de Anatolia, entonces llamada Jonia, situada en Asia Menor. El momento álgido de estos filósofos transcurrió entre los ss. VI y V a.n.e. (algunos, empero, como Tales, nacieron en el s. VII a.n.e.). Así, cabe destacar que lo más característico de los filósofos milesios es que todos ellos buscaron un elemento primigenio para explicar el sentido primero de nuestra existencia y poder encontrar un origen para todas las cosas; este elemento primordial se le suele llamar ἀρχή (arché, "principio"), y para ellos vendría a constituir el ingrediente de lo que nosotros pensamos que provendría el Big Bang. Por tanto, no será necesario subrayar que estos hombres de la Antigüedad, como filósofos en el sentido de sabios e inconformistas del saber, representan el punto de inflexión de nuestra cultura –la occidental– que nos lleva desde el entendimiento del cosmos a partir del mito y la tradición legendaria oral hacia una comprensión más científica y racional de lo que nos rodea. No sería un disparate, así pues, afirmar que Tales y los que le siguieron fueron los primeros en preguntarse desde una perspectiva indagadora o, si se prefiere, académica, las tres preguntas existenciales más generalizadas de todas las épocas: ¿quién somos?, ¿de dónde venimos?, ¿hacia dónde vamos?
Cuando hablamos de escuela de Mileto o jónica, nos referimos más bien a un grupo de individuos avanzados entre los suyos que se plantearon investigar la esencia del mundo y, sobre todo, del hombre, con empirismo y crítica racional. Algunos, como Aristóteles, los llamaron físicos para estudiar en primer término la madre naturaleza, ἡ φίσις en griego (phísis, "la naturaleza"); de ahí que muchos estudiosos han titulado esta generación de filósofos como filósofos de la naturaleza. Son, en consecuencia, no sólo los primeros representantes de la filosofía, sino también de la ciencia, pues la mayoría no se dedicaron sólo a la observación de la naturaleza y la búsqueda del ἀρχή, sino también a las ciencias astronómicas, matemáticas, etc.
El primer filósofo de la naturaleza que debe mencionarse es sin duda Tales de Mileto (ca. 623-545 a.n.e.). Parece que fue un tipo peculiar: Heródoto, uno de los tres grandes historiadores de la Grecia clásica, cuenta de él que llegó a predecir un eclipse de sol, suponemos que uno ocurrido el 28 de mayo del 585 a.n.e. Sabemos que inventó el almanaque, por ejemplo, y que fue un gran difusor de los métodos que los fenicios utilizaban para viajar por el mar fijándose en la Osa Menor. Las anécdotas refieren que una noche iba tan metido mirando el cielo y las estrellas que de una manera muy cómica tropezó y cayó dentro de un pozo. Sin embargo, la imagen que nos ha llegado de este erudito no es la de un simple y loco pensador; todo lo contrario: es célebre la historia de que Tales, sabedor de que en un momento determinado llegaría una mala época para el cultivo de olivos, invirtió en tierras y plantó con tiempo una gran cantidad de olivos, de manera que cuando la carencia de aceite sorprendió a sus vecinos, él había obtenido una ostentable ventaja, un exceso de aceite que supo aprovechar y con el que se enriqueció; el olivo, o el aceite que de él se sacaba, mejor dicho, era, junto a los higos y los cereales (el trigo en primer lugar), uno de los tres productos principales con los que se alimentaban y comerciaban los griegos, y Tales no iba a dejar pasar la oportunidad de hacer valer sus conocimientos para beneficiarse.
El pensamiento de Tales pretendía –según Aristóteles en su Metafísica– que la tierra flotaba sobre un gran océano como si de una superficie plana se tratara, y que el ἀρχή era el agua, elemento común a todo lo que podemos ver y del que provenían todos los demás elementos, toda la física –la naturaleza– en que vivimos. Aristóteles suponía que esta creencia había sido motivada por razones muy antiguas: a su juicio, Tales estaba influenciado por las tradiciones milenarias de las culturas más remotas, como la egipcia y la mesopotámica, donde tenían por costumbre pensar que el agua fue uno de los primeros elementos de las cosmogonías. En este orden de cosas, parece que Tales concebía el mundo como un totum (revolutum) cambiante, en constante movimiento, y que lo líquido mantenía la consistencia normal del agua tal como lo sólido era como era por haber sufrido procesos similares a los que el agua sufría al enfriarse; con el aire, el fuego y todo lo voluble o intangible pasaba lo mismo: era así porque el agua de la que derivaba había evaporado.

A pesar de todo lo expuesto, por muy racionales y científicos que fueron los pensamientos y procedimientos de investigación existencial de Tales, hay que puntualizar que en realidad su modus vivendi y su mente estaban impregnadas por la concepción religiosa y mítica de su época. ¿Cómo puede ser? Por ridículo que pueda parecer, ciencia y religión no siempre están claramente separadas para todos, y Tales era uno de los que defendían esta idea. Esto, claro está, sólo son suposiciones nuestras, pero es que los autores que de él nos hablan aseguran que Tales creía que todo estaba lleno de dioses. El ejemplo más curioso de Tales es el imán: que el imán se mueva –cavilaría el filósofo– es una prueba evidente de que un espíritu divino lo posee. ¿Es realmente tan descabellado?

dimarts, 16 de maig del 2017

Escape (piña colada song), de Rupert Holmes

¡Bon dia, taverners! Hui m'he despertat amb una cançó al cap i vaig a compartir-la amb vosaltres. Espere que mogueu els malucs com jo he fet mentre em raspallava les dents i em preparava cara a l'espill per a eixir del pis i faenar amb un ritme més tropical. ¡Un fort abraç matiner a tots!

**********

¡Buenos días, Taverners! Hoy me he despertado con una canción en la cabeza y voy a compartirla con vosotros. Espero que mováis a las caderas como yo lo he hecho mientras me cepillaba los dientes y me preparaba cara al espejo para salir del piso y currar con un ritmo más tropical. Un fuerte abrazo mañanero a todos!



Traducció / traducción de songstraducidas.com:


Fugarse (la canción de la piña colada)

Estaba cansado de mi dama,
habíamos estado juntos demasiado tiempo.
Como un disco gastado
de una canción preferida.
Así que mientras ella estaba tumbada durmiendo,
yo leía el periódico en la cama.
Y en la sección de anuncios personales
estaba esta carta que leo:


"Si te gustan las piña coladas,
y que te sorprenda la lluvia
Si no te gusta hacer yoga
si tienes medio cerebro
si te gusta hacer el amor a medianoche,
entre las dunas de un cabo,
soy la dama que has estado buscando,
escríbeme, y fuguémonos"



Yo ni pensé en mi dama,
ya sé que esto suena bastante mal.
Pero yo y mi antigua dama
habíamos caído en la vieja y estúpida rutina.
Así que escribí al periódico,
puse un anuncio personal.
Y aunque no soy un gran poeta,
pensé que no estaba nada mal.



"Sí, me gustan las piña coladas,
y que me sorprenda la lluvia,
no me gusta mucho la comida sana,
soy más de champán.
Tengo que encontrarme contigo mañana al mediodía,
y terminar con toda esta burocracia.
En un bar llamado O'Malley's
en el que podremos planear nuestra fuga"



Así que esperé con grandes esperanzas,
hasta que ella entró en el lugar.
Reconocí su sonrisa al instante
conocí el contorno de su cara
Era mi propia y hermosa dama
y ella dijo "Oh, eres tú"
y nos reímos por un momento,
y luego dije "Nunca se me habría ocurrido"



"Que te gustaran las piña coladas
y que te sorprenda la lluvia
y el tacto del océano,
y el sabor del champán.
Si quieres hacer el amor a medianoche,
entre las dunas de un cabo
Tú eres el amor que he estado buscando,
ven conmigo, y fuguémonos."



"Si te gustan las piña coladas,
y que te sorprenda la lluvia
Si no te gusta hacer yoga
si tienes medio cerebro
si te gusta hacer el amor a medianoche,
entre las dunas de un cabo,
eres el amor que he estado buscando,
vente conmigo, y fuguémonos"


dilluns, 15 de maig del 2017

IMM de maig-juny

Estimats freqüentadors de la taverna, un dels nous tipus d’entrades que trobarem al bloc és el d’IMM (in my mailbox, “a la meua bústia”). Amb aquesta etiqueta, es tracta de comentar-vos quins llibres m’he proposat llegir els pròxims dies. Per una banda, pot ocórrer –com serà aquest mes– que alguna d’aquestes lectures previstes ja les haja llegit fa un temps; per l’altra, com sol ser més habitual, els llibres seran (completament) desconeguts, pel que sols vos podré contar com he arribat a triar-los com a “pendents-imminents” –com he decidit que els etiquetaré a la meua parla d’ara endavant– i què és el que m’ha atret per a elegir-los.
¡Ahí va la primera remesa!


El hijo del sueño, de Valerio Massimo Manfredi: primera part de la trilogia Aléxandros, que tracta els primers anys de la vida d’Alexandre Magne. De moment podria dir que únicament l’he fullejat, però realment porte llegits quatre capítols i l’autor no m’ha defraudat; al contrari: com és normal amb Manfredi, professor d’arqueologia i col·laborador de copioses revistes, entre altres coses, les pàgines d’El hijo del sueño estan enfonsades en una vívida i rica lectura, amb descripcions encertades, diàlegs il·lustradors i detalls històrics meravellosos. ¡Ah!, i que no se m’oblide: és un dels millors llibres que he agarrat per a aprendre vocabulari; ¡en té un fum que no coneixia, i sempre sense destrossar ni desconnectar-me d’aquesta aventura!


The Neverending story (“La historia interminable”), de Michael Ende: personalment –i no sóc l’únic– incloc aquesta novel·la fantàstica dins del ventall de clàssics de la literatura universal. Tot i que la vaig començar a llegir de menut –i solament començar-la, res més–, no recorde quasi la seua trama “total” o “conjunta”, com vulga dir-se, però guarde molt bons moments i paisatges imaginaris, així com els personatges tan ben estructurats i manifestats. La història interminable transcorre a Fantasia, un altre món diferent del nostre, i són famosos els seus protagonistes, com ara el xicotet i peculiar Bastian i el valerós Atreyu, sense deixar de costat –¡ni pensar-ho!– Falkor, aquell entranyable dragó de la sort que, per qüestions filmogràfiques, molts han acabant confonent amb un gos volador...


Una obra de les germanes Lucía i Rita Navarro: tot i no estar publicada encara, la novel·la d’aquestes germanes em serà lliurada, per cortesia seua, per tal de gaudir-la novament; dic novament perquè ja la vaig tenir al meu escriptori una vegada, però sols vaig disposar d’ella un temps en què estava molt afaenat i a més per a fer-li una primera lectura ràpida, cosa que em va doler aleshores per no ser capaç de delectar-la com es mereixia. El llibre conta la història d’un grup de xiquets habitants d’uns xicotets poblets on la lien parda; se’ls veu créixer, assaborir la vida i també patir-la. De lectura amena i entretinguda, el que més em va agradar foren les anècdotes que s’entrecreuen en la quotidianitat dels seus dies. Sens dubte, una novel·la per a notar-la a flor de pell i endinsar-se en el que de segur ens farà rememorar la nostra infantesa i les experiències de pel·lícula que passen a qualssevol humils localitats.


**********


Estimados frecuentadores de la taberna, uno de los nuevos tipos de entradas que encontraremos en el blog es el de IMM (in my mailbox, "en mi buzón"). Con esta etiqueta, se trata de comentaros qué libros me he propuesto leer en los próximos días. Por un lado, puede ocurrir -como será este mes- que alguna de estas lecturas previstas ya las haya leído hace un tiempo; por el otro, como suele ser habitual, los libros serán (completamente) desconocidos, por lo que sólo os podré contar cómo he llegado a elegirlos como “pendientes-inminentes” –como he decidido que los etiquetaré en mi habla de ahora adelante– y qué es lo que me ha atraído para elegirlos.
¡Ahí va la primera remesa!


El hijo del sueño, de Valerio Massimo Manfredi: primera parte de la trilogía Aléxandros, que trata los primeros años de la vida de Alejandro Magno. De momento podría decir que únicamente lo he hojeado, pero realmente llevo leídos cuatro capítulos y el autor no me ha defraudado; al contrario: como es normal con Manfredi, profesor de arqueología y colaborador de copiosas revistas, entre otras cosas, las páginas de El hijo del sueño están hundidas en una vívida y rica lectura, con descripciones acertadas, diálogos ilustradores y detalles históricos maravillosos. ¡Ah!, y que no se me olvide: es uno de los mejores libros que he tomado para aprender vocabulario; ¡tiene un montón que no conocía, y siempre sin destrozar ni desconectarme de esta aventura!



The Neverending story ( "La historia interminable"), de Michael Ende: personalmente -y no soy el único- incluyo esta novela fantástica dentro del abanico de clásicos de la literatura universal. Aunque la comencé a leer de pequeño –y solamente comenzarla, nada más–, no recuerdo casi su trama "total" o "conjunta", como quiera decirse, pero guardo muy buenos momentos y paisajes imaginarios, así como los personajes tan bien estructurados y manifiestos. La historia interminable transcurre en Fantasía, otro mundo distinto del nuestro, y son famosos sus protagonistas, como el pequeño y peculiar Bastian y el valeroso Atreyu, sin dejar de lado –¡ni pensarlo!– a Falkor, aquel entrañable dragón de la suerte que, por cuestiones filmográficas, muchos han terminando confundiendo con un perro volador...



Una obra de las hermanas Lucía y Rita Navarro: aunque no publicada aún, la novela de estas hermanas me será entregada, por cortesía suya, con el fin de disfrutarla nuevamente; digo nuevamente porque ya la tuve en mi escritorio una vez, pero sólo dispuse de ella un tiempo en que estaba muy ajetreado y además para hacerle una primera lectura rápida, lo que me dolió entonces por no ser capaz de disfrutarla como se merecía. El libro cuenta la historia de un grupo de niños habitantes de unos pequeños pueblos donde la lían parda; se les ve crecer, saborear la vida y también padecerla. De lectura amena y entretenida, lo que más me gustó fueron las anécdotas que se entrecruzan en la cotidianidad de sus días. Sin duda, una novela para sentirla a flor de piel y adentrarse en lo que seguro nos hará rememorar nuestra infancia y las experiencias de película que pasan a cualesquiera humildes localidades.