Alex Oltra, "De la mà d'Adam" (cap. 1)

I

Al principi...

            Al principi ha sigut l’angoixa... El plor... El bram.

            David, sols has pogut patir. La por s’ha apoderat de tu.

            Tots naixem amb un sofriment prematur. Només arribem al món, patim l’aversió que la impotència ens provoca. El drama d’haver nascut és que no hem decidit fer-ho. No has decidit quan eixir del ventre de ta mare. No has decidit què és allò que volies veure en ser parit. No has decidit qui ser...

            Ja quan has nascut, David, t’has rebel·lat. No vols que ningú et toque. No vols ni que la mare t’abrace. No saps quina pau dona una carícia d’una mare, l’àngel que sempre et protegirà, fins i tot quan no ho vulgues. Sí, a poc a poc ja te n’adonaràs que sempre vas a buscar un afecte que ningú més que l’àngel de ta mare et regalarà per ser qui eres.

            Quan has vingut al món, t’has preocupat. Has mirat a ton pare com si fos l’estel de l’alba o l’altre Zeus. L’has amenaçat amb la mirada. Ja ell ha descobert el foc turquesa dels teus ulls, i al seu interior, la figura sagrada... I se n’ha lamentat.

            Quan ta mare t’ha agafat en braços, tota esgotada, tu, barroer, ignorant, li has pegat una punyada. T’has arrossegat al precipici de la llitera.

            Quan aquells de vestimenta blanca t’han deixat al bressol finalment, després d’un llarg passeig, per fi has deixat de bramar. Ja no necessites prorrompre rugits d’indignació. Has girat el cap i li has donat l’esquena al món. Ja estàs pensant com ser el sobirà de ta vida... David, simplement has tingut por.

*     *     *

            Al principi ha sigut l’angoixa... El silenci... L’observació.

            Jaume, sols has pogut patir. La por s’ha apoderat de tu.

            Tots naixem amb un sofriment prematur. Només arribem al món, patim l’aversió que el dubte ens provoca. La tragicomèdia d’haver nascut és que no saps com vas a fer-ho. No saps com vas a poder seguir endavant. No saps qui va a acompanyar-te, ni qui vols que t’acompanye... No saps com vols viure.

            Ja quan has nascut, Jaume, has intentat no ficar-te nerviós. Vols que algú t’ajude. Vols que algun àngel t’ampare en els seus braços. Busques la serenitat de qui t’ha portat al món, l’àngel que sempre et protegirà, fins i tot quan no ho necessites. A poc a poc, tot i que buscaràs una estima especial, te n’adonaràs que sempre vas a tindre l’afecte de certes persones, que mai no vas a tindre a ningú que no et done la mà quan caigues.

            Quan has vingut al món, t’has preocupat. Has mirat a ton pare com si una pluja de fletxes et perseguira i ell fos l’escut que anava a cobrir-te. L’has cridat amb la mirada. Ja ell ha detectat la foscor de les teues pupil·les, i al seu interior, la figura santa... I se n’ha apiadat.

            Quan ta mare t’ha agafat en braços, tota esgotada, tu, amb cara de pena, nerviós, t’has aferrat a ella, i seguidament t’has acomodat al seu pit.

            Quan aquells de vestimenta blanca t’han deixat al bressol finalment, després d’haver-te arrancat de ta mare i d’haver-te pegat, aleshores has plorat. Ja no necessites prorrompre rugits d’indignació. Has buscat als teus pares amb la mirada i els has llançat les mans suplicant-los que et salven. Ja estàs lluitant amb ta vida... Jaume, simplement has tingut por.