El "Carmen Iuventutis", apertura de la veu que no es reconeix

Estimats taverners, feliç any nou i benvinguts al 2018 de la nostra taverna. Aqueta nit, com a obsequi d'inici de l'any entrant, publique el poema que tenia reservat per a l'ocasió: el Carmen Iuventutis, primer poema de La veu més fosca, vol. II: la veu que no es reconeix. Aquest llibre encara no està publicat, però, com sabeu els lectors taverners, una de les intencions d'aquest bloc és anar mostrant el que vindrà essent la meua obra. De tot cor, espere que vos agrade; baix del poema teniu un vídeo de Youtube amb música per a ambientar la lectura del poema. Un fort abraç i que l'any vos depare un bon temps.

CARMEN IUVENTUTIS

O

SOBRE EL VOLER I NO SABER

“Y unos me llaman chaval, y otros me dicen caballero;

alguno no se ha querido pronunciar”.

(Nacho Vegas, en la cançó

“El hombre que casi conoció a Michi Panero”)

Voler i no saber.

¿Es part de la maledicció?

Una nit,

al llit,

em pregunte què he aconseguit...

I sols puc dir que em sent vell

en poc més de vint...

Encara sóc solament un fill,

i que dure,

perquè, per una altra banda,

no sé tan se vol ni si algun dia seré pare.

Com a m,

ve... potser...

é Ángel Buesa,

n estan les hores batlantear correctamente el problema; es decir, de ayudarnos a situar el mitoínim puc estimar uns quants de l’Hèl·lade,

i puc recordar una llista d’uns quants romans.

Ja sé trobar ablatius absoluts,

i sé trobar genitius absoluts,

i sé trobar falsos relatius,

i puc parlar un poc d’història.

I encara podria afegir alguna cosa més.

No obstant això,

del que estic parlant ara és d’amar...

i no saber on estan les hores.

Maleïda i benvinguda la vellesa...

Com un poema de José Ángel Buesa,

et dic adéu, i... potser...

Porte un temps

que sols em sé acompanyat pels cigarrets:

són amics fidels, i sempre estan ahí,

per al bo i per al roïn.

Això: que porte un temps també

que com a màxim puc trobar uns pocs del meu voltant,

i m’he oblidat d’una bíblia de plaers.

Ja no sé trobar veritats absolutes,

ni sé trobar valors absoluts,

ni sé trobar genitals resoluts,

mes sé trobar falsos ideals.

I no voldria afegir res mes.

Les canes em murmuren que encara estic a temps,

¡que volen viure com les primeres vegades,

que volen passar amb tu els dies millors,

i que volen adormir-te recitant-te els més bells poemes!

Però, crec que encara són fantasies.

Ja poques vegades són reals les carícies dels somnis,

poques vegades podré abraçar-te altres nits.

Sí, potser hui,

quan alguns ja em creuen un home,

quan uns em consideren un mestre,

quan altres m’anomenen professor,

hui,

amb la poca barba i els pocs pèls damunt d’estos llavis,

secs de vida,

amb la resignació vital i personal de no saber viure,

a pesar d’això,

o fins i tot per això entre altres tactes i mirades,

sí, potser siga hui...

la nit més jove.