Poema d'Alejandro S. Oltra: "El poble dels mil aprenentatges"

EL POBLE DELS MIL APRENENTATGES

O

SOBRE COM DE RÀPID TROBE QUE JA EM FALTA

“Tant de bo sigui llarg el viatge,

tant de bo que l’equipatge a cada passa pesi menys”

 (de la cançó “Tant de bo”, de Txarango)

Tu, com jo, també vas perdre una batalla.

Em vas tancar fora de la presó del meu poble,

mes poques vegades,

molt poques,

sentint-me tan sol, m’he sentit tan noble,

tan ben acollit,

tan allunyat,

tan ric i tan pobre.

Sols tu m’ho has demostrat, Gandesa:

tu pots instruir-me sense cara,

tu pots acceptar-me sense massa,

pots mirar-me sense companyia,

i plorar-me sense falta.

M’has ensenyat quant dur és trobar a faltar:

així mateix t’enyoraré jo a tu,

poble de l’enyorança,

molt al meu pesar.

¡Mira com vole,

Gandesa,

mira com marxe,

mira com vesse llàgrimes,

poble de que m’has donat una altra pàtria!

¡Com pensaré en tu,

poble de la distància!

He de fer camí, Gandesa.

Aquest lladre de moments

ha d’anar-se’n amb els seus contes a una altra banda.

Confesse que tinc altres amors,

poble de l’esperança,

confesse, també,

que acaba estirant-me més la meua terreta,

que ara em toca afrontar els temors a una altra casa.

L’ahir, Gandesa, serà demà una mancança.

Però perviuràs,

Gandesa,

perviuràs.

Trobaré a faltar la pastanaga,

los muxons i les guineus,

lo vent i la via verda,

la plaça de la farola,

sempre la terra alta.

T’he deixat alumnes, Gandesa,

que ara són iniciats de l’Antiguitat.

Són la nova generació

que heretarà els meus defectes,

la promoció que no he parit,

l’esforç que no m’ha fet parir,

la rebel·lia per les meues mans modelada,

la bona gent que

–per mi,

espere– haja crescut perfeccionada,

la primera aposta de futur,

la llavor que lliure amb nostàlgia.

Adéu.

Adéu, Gandesa.

Adéu, professors,

adéu, xiquets.

¡Adéu, conserges,

admirables detentors de la paciència!

¡El més emotiu adéu,

perquè la vida és un cigarret i un café,

amigues de la fotosíntesis,

consellera de les mil aventures i

companya dels cent onze anys en la mirada!

Adéu, també, a l’amargura oxidada;

fins i tot ella em vindrà a la ment qualsevol matinada.

¡Adéu a tots!

Adéu, terra alta...

Amb tu deixe un trosset del meu cor esquerdat.

Amb tu, malgrat tot i amb tot, amb tu he viscut.

T’ho agraixc:

amb tu m’he fet gran.

Adéu, poble dels mil aprenentatges...

Sols et demane una cosa:

per favor, no oblides la meua petjada discreta;

que et retindré en la memòria és la meua promesa...

Amb pesar et dic adéu, Gandesa:

prompte... prompte t’abandona un poeta.